RESUM
L’evolució
de l’estructura i la forma dels mobles a l’època isabelina ( 1840-1870)
En la 6a Exposició de productes de la
indústria Espanyola( Madrid) Trobem a Joan Darder Caveda, que farà una memòria
detalla de la fira, una fira per motivar els industrials de les arts amb
productes espanyols.
Darder, ebenista a destacar, va construir
mobles semblants als regalats a la reina Isabel II, des de llits elegants de
estil Renaixentista fins a armaris de palissandre, amb mirall i treballats amb
elements de nacre i florals.
Resumint l’ebenisteria a Espanya, destaca la
seva senzillesa amb ornamentació , poca incrustacions, hi ha talla, però no
ostentosa, però sobretot molta decoració naturalista. Destaca també uns bons acabats en el
mobiliari.
L’estil naturalista predominarà molt, en
disseny del moble d’aquesta època ( 1850-1880) ornamentació florals reflexades
en marqueteria incrustacions de metall, talla...
Malauradament la participació de ebenistes
catalans no va estar molt present, però va guanyar nom l’ebenista Manuel
Pérez, gràcies a una taula octogonal amb
un ric treball de mosaic, que juntament
amb el madrileny Medina van destacar en la fira.
Una de les característiques pròpies de l’època
serà copiar estils del passat. Com Lluís XIV-XV i XVII es combinaran amb el
gòtic, el renaixement i el barroc hispànic.
La
clientela començarà a tenir poder sobre el mobiliari, fent que s’adapti a les
seves necessitats.
Londres (1851) a l’exposició internacional, es
caracteritzarà per la ornamentació exagerada i un moviment exagerat de les
seves estructures, com per exemple un llit amb el capçal i el peuer de formes sinuoses, amb formes còncaves i convexes
deixant enrere les línies rectes.
En el mobiliari predominaren les formes arrodonides
i enlairades, com els mobles calaixers, però tindran una petita referència
classicista.
Una de les modes que tindrà més èxit a partir
dels anys 50 serà el mobiliari amb fustes fosques, palissandre o tenyides amb
un negre intens, moda estesa a partir dels anys 60.
En els 50 trobarem detalls ebanitzats o fets d’eban.
Detalls de talla que ornamenten els mobles, sobretot en els respatllers de les
cadires i algunes decoracions de les consoles o els miralls.
El mobiliari dels anys 50-60 trobarem grans
referents a l’exposició Industrial i Artística de Productes del principat de
Catalunya. On les fustes mes utilitzades son el caoba i el palissandre. Mobles
que trobem : cadires de caoba, marcs de caoba, butaca de palissandre envernissat,
etc.. clars exemples de mobiliari de l’època.
També combinaven aquest tipus de fustes amb marqueteria
metàl·lica o de cadeneta, com per exemples les cadires de banús amb embotits de
closca de metall, de Joan Nolis.
Trobarem un llit de palissandre amb marqueteria
metàl·lica, amb estructures retalles, amb moviment de copes, pròpies dels anys
50.
Unes de les fustes en mobles de gran qualitat serà el palo rosa, però
només ornamental, motllures(petites), decoracions ...
A Catalunya un tret important de la aplicació
de la fusta serà el mobiliari massís,
que s’anirà abandonat per ser massa costosa.
L’ introducció de maquinària( Talladores
mecàniques) afavoreix el perfeccionament i el desenvolupaments de marqueteries.
Amb la industrialització i maquinaria innovadora, els tallers i l’artesania va
perdent importància a causa de la demanda del mercat.
Això ho trobarem explicat al famós Album enciclopédico-pintoresco de los
industriales ( L.Rigalt-1857), on també es fa referència al tipus de decoracions
clàssiques; garlandes, màscares, copes, etc.
El neoclàssic es la base ornamental que fa
servir aquest autor per fer els diferents dissenys, però que s’aplicarà moltes
vagades damunt de estructures amb un cert aire a Lluís XV.
Rigalt, te por a les superfícies netes,
anomenat amb el terme horror bacui.
El 1850 el cadirat, evoluciona a nivell de
tapissat, enriquint la seva bellesa, sobretot en pufs,confidents i deixa de
banda la ornamentació aplicada directament a la fusta o a l’estructura. Amb l’objectiu
de embellir el moble i deixar en segon pla la seva estructura.
També començarà aparèixer el sofà, amb formes planes, però desprès
començarà a tenir importància les formes ovalades: estructura triovalada.
Poc a poc s’anirà deixant enrere el tan treballat
Lluís XV , per començar a valorar els estils en que les línies rectes i els
elements decoratius més estàtics tinguin més presencia: formes
neorenaixentistes, neobarroques, neoàrabs, neoclàssiques i neogòtiques.
Un clar exemple el mobiliari de Joan Nolis, en
la exposició de París; butaca d’estil renaixentista, un altre pintada d’estil
grec, etc, una exposició on es barregen
diferents estils.
El 1866 Josep Antoni Cabanyeres, ens acosta
una tendència mes classicista, amb un secreter elaborat amb fusta de palissandre i decorat amb marqueteria metàl·lica i carei,
moble romàntic i d’estil eclèctic, recordant el secreters de Lluís XVI.
A partir d’aquest canvi estilístic, que afecta
a les formes i estructures dels mobles,
s’ha de tenir en compte que l’estil Lluís XV encara es força present.
1860 la tècnica del ‘’maqueado’’, guanya
presencia i també els detalls amb fustes negres o imitacions. 1870 ja es localitzen fabircants exclusius de
moble ‘’ maqueado’’, com Jaume Lorenzo, únic en Espanya,
La moda del negre( fustes) destaca molt en
aquestes època, tan a decoració; ocells, fulles i figuretes, molt acolorit, amb
incrustacions en nacre, amb una ma de vernís per donar més brillantor.
El 1871, en l’exposició General Catalana, la tendència
del moble continua igual. Els mobles de talla artístiques destacaren molt,
sobretot els de Enric Delata, que guanyarà una medalla.
Les marqueteries perdran importància, mentre
que la talla i el tornejat guanyaren presencia, fins el s. XX.
Sobre el 1860-1865 neix la moda anomenat
ditada, mobles de molta qualitat per les fustes utilitzades( caoba,
palissandre, noguera, etc). On també es barreja diferents estils, com els dels
anys 60, marqueteria de metall. La documentació enregistrada no sap quan es va
finalitzar aquesta moda.Però trobem reflexada en mobles com, llits, calaixeres,
tocadors cadires, butaques..
Tècnica
de la ditada: un enfonsament que sembla que estigui fer amb l’incesió d’un dit.